Amb l’inici del tercer trimestre del curs escolar 2019-2020 i davant de les propostes que ha fet la Generalitat per portar-lo a terme, el regidor d’Educació de l’Ajuntament de Celrà, Albert López, ha fet públic un article en què planteja reflexions sobre l’equitat educativa, la bretxa social i la bretxa digital.
En el text, titulat “Equitat és context i compromís col·lectiu”, exposa la impossibilitat de superar la bretxa social, en la situació actual, a base de tecnologia, i proposa que es doni el curs actual per acabat i que es dediquin els esforços a fer un acompanyament als infants i les famílies davant les dificultats que estem vivint.
Us oferim el text íntegre de l’article a continuació:
Equitat és context i compromís col·lectiu
Davant les informacions canviants que ens arriben des del Departament d’Educació sobre el funcionament o no del tercer trimestre i la possibilitat que aquest es dugui a terme de forma no presencial i sigui avaluable (o no, tot és incert per ara), sorgeix la necessitat de reflexionar sobre dos aspectes que no veiem als mitjans de comunicació i que semblen ignorar o menystenir molts actors importants, no professionalitzats, que ara mateix prenen partit en les decisions i les accions en matèria educativa.
En primer lloc, és important posar l’accent en el significat de què forma i alimenta la bretxa social i quina relació té aquesta amb la bretxa digital.
Entenem com a bretxa social, en l’àmbit educatiu, la desigualtat que hi ha entre el diferent alumnat en el terreny de les oportunitats i les possibilitats de desenvolupament. Aquesta desigualtat pot sorgir per diferents factors, que poden ser l’econòmic, el de caràcter social, el cultural o per Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NESE) de l’infant, entre d’altres. Dins la bretxa social, per tant, ens trobem diferents causes lligades a múltiples diversitats. De forma intrínseca a la social, hi ha la bretxa digital, lligada a material tecnològic, connectivitat i capacitats de suport en els usos d’aquestes eines.
Les dues darreres setmanes, veiem molta preocupació del Departament d’Educació per resoldre l’accés a les eines digitals i la connectivitat de les famílies com si aquesta fos l’arrel del problema estructural de l’equitat educativa. També podem veure ajuntaments amb iniciatives carregades de bona voluntat, que posen a disposició equips i xarxes wi-fi, amb la mateixa finalitat. Vagi per endavant que la intenció aquí no és jutjar els actes, sinó reflexionar sobre els seus efectes i valorar-ne les conseqüències a mitjà termini.
És important remarcar que el Departament, en la seva obstinació per eliminar la bretxa digital en el seu sentit material, ha fet una càrrega de feina a docents i municipis impròpia del rigor amb què ha treballat les dues primeres setmanes de la crisi. Els ajuntaments sempre hi són per als seus veïns i veïnes i ajudaran en el que calgui; ho demostren cada dia amb mil exemples, però el Departament no pot pretendre que li facin la feina, i menys quan aquesta feina és fer real una connectivitat i un equipament digital a tota la població sense planificació ni recursos. De la mateixa manera, és dantesc demanar als centres educatius que responguin una enquesta per saber qui té i qui no té equipament tecnològic i connectivitat. Fer això ha estat un exemple del que no s’ha de fer si no volem generar més pressió a famílies i mestres en aquesta situació ja de per si estressant. És una informació que no tenen, que no es pot recollir amb garanties i que no ens aporta res amb relació a les possibilitats de treball. Només ens informa parcialment i sense garanties de la possibilitat, que no certesa, de rebre material. No que aquest es pugui utilitzar adequadament.
Universalitzar ara, a cop de pedaços i bona intenció, l’accés a internet i els equipaments mínims per poder-hi treballar amb mínimes condicions, no només no resol el problema de l’equitat sinó que justifica una continuïtat del curs de forma no presencial, com si la funció de les escoles i el professorat fos la de fer arribar materials i resoldre dubtes puntuals sobre les propostes.
L’equitat és un valor que pretén oferir una marc d’igualtat d’oportunitats per a tots els infants i això té a veure amb el context, no amb les eines. De què serveix una tauleta a una família amb quatre fills que conviuen confinats en un pis de 60 metres quadrats? Tenim en compte que cada alumnat haurà d’atendre les propostes que rep des de l’escola? Tenim en compte la situació d’estrès familiar, intrínseca en el confinament? Tenim en compte la qualitat de l’acompanyament emocional i intel·lectual que poden donar les diverses realitats familiars? I les famílies nouvingudes analfabetes en la llengua d’acollida? I les que ho són en la llengua d’acollida i la d’origen? Què passa amb les famílies que han patit la propagació dels famosos ERTO? I les que directament s’han quedat sense feina indefinidament? I les que tenen parents malalts o estan passant per un dol traumàtic arran de la Covid-19 i no han pogut acomiadar el familiar mort? I les famílies que han de fer teletreball i compartir mitjans amb els infants que hauran de fer teleescola? I les famílies monoparentals amb més d’un fill? I els infants amb NESE de caràcter social? I els infants de les persones que treballen en serveis essencials i fan torns interminables? Tantes cases, tantes realitats i l’equitat hauria de procurar oferir respostes inclusives i anar excloent-ne els que no les necessiten. No oferir respostes orientades només per la classe mitjana autòctona i després anar posant múltiples pedaços via ajuntaments, SBAS, Aules obertes, etc.
Oferir material tecnològic per justificar una avaluació no presencial, amb tots els matisos que es puguin establir, és obrir la possibilitat que, des de les escoles, es pugui avançar matèria sense poder fer un acompanyament educatiu a les necessitats individuals de cada alumne; necessitats que no són només de caràcter cognitiu, sinó també emocional, relacional, motriu… i evidentment, també cognitives. Si en el dia a dia, a les escoles, la bretxa social no remet amb la multiplicitat de recursos que hi ha, sense molts d’aquests recursos i sense la relació humana, el contacte i el to de les paraules, els gestos de complicitat, les mirades d’aprovació i contenció, etc, el que podem suposar és que la bretxa social, no només seguirà el seu curs, custodiat per un sistema econòmic que necessita les desigualtats per sostenir-se, sinó que ho farà molt més àgilment, creixent sense control ni contenció i deixant els més necessitats de recursos més faltats de recursos. I qui a casa té menys acompanyament també serà qui tindrà menys eines per rebre el suport no presencial.
Resoldre la bretxa digital sense abordar la social és crear espais de creixement de la bretxa social a costa de la digital.
Exposada doncs la reflexió sobre la bretxa social i la digital i la relació entre ambdues, veient que una tauleta i connexió wi-fi només solucionen el repte de l’equitat a nivell mediàtic, seria oportú reflexionar sobre les conseqüències de no fer un curs presencial, de no avaluar un trimestre, sobre quines accions sí que poden ajudar les famílies i només poden fer-se des dels centres educatius.
En segon i últim terme, doncs, ens plantegem què passa si el tercer trimestre no comença i no s’avalua i si donem el curs per acabat. La resposta és que no passa res. En termes de desenvolupament dels infants, no només no els perjudica sinó que possibilita un espai de docència fonamentat en la relació, el vincle, la proposta en el sentit estricte de la paraula i l’acompanyament des de la perspectiva humana i no acadèmica, o no prioritàriament acadèmica. Que no s’avaluï, que es doni el curs per acabat i que no avancem matèria, no significa, per res del món, que no es treballi des dels claustres en xarxa amb tota la comunitat educativa dels municipis i dels barris, ans el contrari. El que permet és treballar en allò que realment és important sempre, però que es converteix en imprescindible en temps de crisi. Permet que la figura humanitzada dels i les mestres i de les funcions de l’escola que hem heretat des de F. Ferrer i Guàrdia, passant per Marta Mata, U. Bronfenbrenner, M. Montessori, L. Vigotsky, J. Piaget i tants i tantes altres defensors i defensores de la mirada humanista, racionalista i constructivista en què es basa el nostre model educatiu, es reforcin i es consolidin. Permet que la funció de cohesionar la societat i de generar ciutadania crítica i solidària sigui el pilar que ha de crear teixits i empaties sobre les quals dissenyar les solucions a la posterior crisi social i econòmica que sorgirà d’aquesta situació d’emergència sanitària.
Deixar el contingut curricular de banda permet anteposar-hi l’alumnat i les seves famílies, permet que des de les escoles es pugui fer una tasca que alleugereixi la situació en l’àmbit domèstic, que orienti, que dialogui i proposi. Això sí que és possible, inclús sense accés a internet, treballant en xarxa amb els diferents actors i fent d’aquestes sinergies una llavor que no ha de desaparèixer posteriorment a la Covid-19. L’Educació 360, els antics plans de barri o d’entorn, els serveis educatius externs, les comunitats d’aprenentatge i molts projectes i intents de fer de l’escola quelcom més que un subministrador de materials didàctics, ara prenen més sentit que mai. Les escoles, ara, amb els infants a casa seva, poden ser el termòmetre i l’analgèsic perfecte per mesurar l’estat dels menors d’aquest país en termes de benestar i donar suport a les famílies. Aquí sí, els ajuntaments hi seran, complint amb les seves funcions més essencials, el benestar de la població dels seus municipis i ciutats, fent xarxa amb tots els serveis externs i amb els diversos actors educatius.
De la mateixa manera que el Departament de Salut ha agafat el control de residències de gent gran i de places d’hospitals privats i concertats, també el Departament d’Educació, ara, hauria d’agafar les regnes de la universalitat del dret a l’educació i la igualtat d’oportunitats i assumir les competències també en aquells centres de titularitat privada per garantir que aquesta perspectiva socioconstructivista i humanista que impregna i inspira el currículum dels 0 als 18 anys i més enllà es garanteixi a tothom per igual.
O és que potser les escoles privades, amb concert o sense, pateixen per una falta d’avaluació que els deixi sense arguments de quantitat i rendiment davant les famílies per seguir cobrant-los la quota? Que potser la Generalitat té por de la quantitat de negocis privats que viuen de l’educació que poden caure per aquest motiu i el consegüent augment pressupostari a què això obligaria? Té alguna cosa a veure l’immens poder de l’església en moltes d’aquestes escoles privades? Són preguntes mal pensades que sorgeixen de la falta de comprensió dels arguments que porten al Departament d’Educació a insistir tossudament a fer d’aquest tercer trimestre un trimestre avaluable. No és comprensible que el Departament es dirigeixi als claustres com si fossin herois amb una missió a realitzar i que aquesta sigui la de fer escola no presencial per poder avaluar. Els i les mestres són persones, amb les seves famílies, com els treballadors i treballadores de l’àmbit sanitari, com els treballadors i treballadores d’empreses privades, essencials o no, i no vulgueu fer-los passar com herois i heroïnes de la mateixa manera que feu amb el personal sanitari, perquè no ho són, ni uns ni altres. En tot cas, el que són és víctimes de deu anys de retallades, de privatitzacions i de fer el joc a l’IBEX 35 amb els serveis públics.
Humanitzem les solucions, dissenyem-les amb el benestar com a prioritat i sapiguem veure en aquesta crisi l’oportunitat d’identificar el que realment és important i el que no. Aprendre a dividir ara o d’aquí a sis mesos, no ho és; la velocitat lectora, tampoc; conèixer les etapes de la història primitiva, tampoc. En canvi, sentir que hi ha gent que t’acompanya, a qui pots demanar ajuda quan et cal, que et pot orientar professionalment, que et pot posar en contacte amb els teus companys… això sí que és important.
Acabem el curs ara, reforcem les relacions i els vincles, estirem el fil dels interessos de l’alumnat a partir d’una comunicació personalitzada i oferim orientació i suport professionalitzat a les famílies. Quan ens tornem a trobar, això ens permetrà reconèixer-nos, expressar el que hem viscut, refer el fil dels processos d’aprenentatge que van quedar escapçats i tornar-hi amb més empenta i cohesió.
L’equitat no és per ajudar els febles o damnificats per un sistema injust, l’equitat és un acte de justícia i ètica col·lectiva per fer bones les persones i sembrar l’esperança d’una societat més justa. És un compromís col·lectiu per avançar conjuntament com a societat, és l’aplicació pràctica de la màxima que diu que tots sols anem de pressa, però junts anem més lluny.
Albert López i Guàrdia
Pare
Mestre
Regidor d’Educació i Serveis Socials a l’Ajuntament de Celrà