Get Adobe Flash player

Itinerari 12: Sant Miquel

santmiquel_planol1.jpg  

RECORREGUT

Si inicieu el recorregut a la plaça del Mercat, seguiu per la carretera de Juià, en direcció a La Fàbrica, fins a l'avinguda Catalunya. Enfileu aquesta avinguda per arribar a la plaça de l'Església. Voregeu la façana de l'església i preneu el carrer Maria Cristina. Gireu a la dreta pel carrer Ronda i a l'esquerra per la baixada de les Roques. A continuació, pugeu pel carrer Jacint Verdaguer.

En deixar enrere les últimes cases annexionades al nucli antic, un cartell, a la primera cruïlla, us assenyala la direcció a seguir: puig de Sant Miquel. A pocs metres s'alça, a l'esquerra, mas Mitgera (cal Rei Vinyes), i a la dreta, més enllà d'uns camps de conreu, el veïnat de Mas Serra. Avanceu per aquesta via, on, abans de fer un gir de 90º cap a l'esquerra i trobar dues cases aïllades, us podeu parar a contemplar a la vostra dreta el surolí d'en Jan Isidre. Les cases són can Quei de Bosc, a l'esquerra, i can Jan Isidre, a la dreta. En l'indret on un indicador anuncia que us endinseu a l'EIN Les Gavarres, continueu pel camí de la dreta.

En el punt on s'acaba l'asfalt, apareix a la dreta can Pastor (can Peret Barca). Més endavant, dos camins neixen a banda i banda de la pista forestal. Si descendiu pel de la dreta arribareu a la font d'en Tió. Si heu visitat la font, repreneu l'itinerari tornant a la pista que havíeu deixat. A mitja ascensió trobareu unes ruïnes a la dreta que corresponen a can Peric de Bosc.

En arribar a la Creu Palomera, la senyalització us dirigeix cap a la dreta per anar a Sant Miquel. No deixeu la pista forestal que heu agafat. A la cruïlla des d'on es veu el dipòsit metàl·lic d'aigua prosseguiu cap a l'esquerra. En les dues següents bifurcacions, preneu primer el camí de l'esquerra, i després el de la dreta. Tot seguit, podeu agafar, a la dreta, un corriol marcat que us durà directament a Sant Miquel. Si preferiu accedir-hi per un camí més planer, no abandoneu la pista forestal. Un cadenat a mà dreta, que impedeix el pas de vehicles, ens indica l'entrada al recinte de Sant Miquel.

Per tornar a Celrà, desfeu el camí fins al trencall del dipòsit d'aigua, descendiu cap a Celrà per can Cornei, per tant, per l'esquerra. No us desvieu quan la pista s'ajunta amb una altra que puja de l'esquerra. En el següent encreuament, preneu el camí de la dreta, direcció Celrà.

En aproximar-nos al poble, el camí torna a ser asfaltat i trobeu a la dreta la primera casa, can Cornei. Torceu a la dreta quan el camí es divideix. En el següent encreuament, heu de continuar recte pel carrer Balmes. En arribar al carrer Dr. Romagós, on sobresurt de la paret la font Alzina, gireu a l'esquerra. Travesseu la plaça de l'Església i baixeu l'avinguda Catalunya per agafar, a mà dreta, la carretera de Juià on retrobareu la plaça del Mercat.

HISTÒRIA DE SANT MIQUEL DE CASTELLAR

El santuari, situat a la muntanya del puig Castellar, a 390 m d'alçada, va pertànyer al terme municipal de Celrà fins al 1974, any en què va ser agregat al municipi de Girona.

S'inicià sota el patrocini de Joan de Dons, canonge i paborde de desembre de la catedral. Contra allò que suposa la llegenda, a l'indret no hi havia aleshores cap fortificació. El nom de Castellar ha estat habitual entre el poble per indicar paratges on eren visibles ruïnes que després han estat identificades com a ibèriques.

La construcció segurament va emprendre's cap al 1450. L'any següent el vicari general concedia indulgències als qui cooperessin amb almoines a acabar l'edifici. Degué concloure's poc després de 1478, i en 1489 s'aplegaven almoines per adquirir ornaments sagrats i llibres per al culte. Tot i tenir un promotor distingit, sembla que des del començament fou un santuari popular. Així continuà fins als inicis del segle XIX. La continuïtat del culte es degué en bona part als ermitans.

Els ermitans eren homes que tenien cura de l'edifici i del culte, habitaven en una caseta al costat de l'església i es mantenien conreant petites feixes de terra pròximes a la casa. Si passaven necessitat, tenien llicència del bisbe per demanar caritat en una radi de dues llegües a l'entorn. Solien portar una mena d'hàbit religiós, i la gent els coneixia pel seu nom de pila, al qual s'anteposava el mot “fra”, com si es tractés d'un frare.

Sant Miquel arribà a comptar amb una fundació, dotada amb 300 lliures, els interessos de la qual s'havien d'aplicar a la celebració de misses i distribuir una almoina. L'instituïren els germans Joan i Esteve Xifre, sacerdots, en 1568, i simultàniament s'establí la normativa per al govern del santuari. La dotació econòmica, però, no es cobrà fàcilment, perquè en part es trobava a Barcelona, i allí calgué reclamar-la en 1628.

Els jurats i consell de la vila de Celrà eren protectors i administradors de la capella, tot i que per posar ermitans demanessin ordinàriament l'aprovació del bisbe.

La servitud de misses consistia a celebrar-ne una el dilluns i una el dissabte, cada setmana. Les havia de celebrar un prevere natural de Catalunya, i no per una persona interposada. Es distribuïa una almoina de pans de 8 unces (200 g) entre els assistents a la celebració del dia 29 de setembre, després de llegir els quatre evangelis als quatre punts cardinals de l'ermita, per un valor total de 5 lliures barceloneses anuals de pa, interessos que donava un capital fundacional de 100 lliures. El pabordes de la confraria de Sant Miquel havien de fer moldre, pastar i coure el pa. La servitud era dotada amb 200 lliures de capital.

L'elecció del sacerdot per celebrar les misses era competència dels jurats, que podien despatxar-lo si no complia les obligacions estipulades. En el moment de fer-se la fundació, el referit any de 1568, hi havia a la capella un tal Francesc, estranger, ermità que vivia amb la seva mare i conreava les terres i vinyes de Sant Miquel; es disposà que en endavant ell i els futurs ermitans restessin a les ordres dels sacerdots. Acceptaren la fundació Antoni Banyes, Pere Pagés Sesperes i Antoni Colomar, alies Ballell, jurats de la vila, amb consentiment de Joan Esteve, Antoni Taverner, del veïnat de Palagret, i Miquel Parahí, consellers.

En 1823, Pere Mas i Vehí, pagès de la Pera, afegí 400 lliures al capital fundacional, que havia esdevingut insuficient per al seu objecte. A la ruïna econòmica s'ajuntà la de l'edifici, utilitzat durant els setges que va sofrir la ciutat de Girona (1808-1809) per les tropes napoleòniques a causa de la seva situació estratègica. A partir d'aquesta època degué quedar abandonat de forma definitiva, si bé a mitjan s. XIX s'instal·là prop de l'ermita una construcció de suport per al telègraf òptic, un sistema de comunicacions inaugurat l'any 1844 que unia les poblacions de Girona i el Pertús.

L'any 2003, l'Ajuntament de Girona i la Diputació de Girona van dur a terme les tasques de rehabilitació i restauració de les restes existents i d'excavació a les cisternes, al fossat i a la part interior de l'església.

Text extret del llibre “La parròquia de Celrà” de Josep Ma. Marquès i Narcís Ma. Amich. Col·lecció Sant Feliu.

Us podeu baixar el document original en aquest [enlaç ]